Feia temps que no em sentia d’aquesta manera, d’una manera molt estranya, amb una sensació com si fora que ella està al meu costat, però pense que és impossible que estiga amb mi. És una sensació de tristesa però alhora de felicitat perquè ella em va prometre que algun dia vindria on sóc per fer-me companyia. Ella era una persona meravellosa, una persona molt somrient, molt amable, sempre ens ajudava amb els nostres problemes, sempre ens contàvem les coses. Encara recorde com si fora ahir les vesprades que xerràvem de les nostres coses, jo arribava de l’institut i allà estava ella, a la seua butaca, menjant creïlles rosses que tant li agradaven, i amb un somriure em preguntava: - Andrea com t’ha anat el dia? I jo aleshores li contava tot el meu dia amb tots els ets i uts. Ara ja no és igual, tot és tan trist, des de la seua partida ja no he tornat a ésser com era abans, a ésser l’Andrea feliç que sempre confiava en la resta, que sempre somreia a tot el món... Per què t’has anat? Per què no pots estar amb mi tota la vida? Són preguntes que totes les nits abans d’adormir-me em faig. No suporte estar sense tu, ja són 15 mesos. En canvi, hui, amb la teua presència m’has desconcertat, no t’esperava ací, podries haver avisat, però bé, és igual, ara ja estic més contenta perquè sé que has vingut per complir la teua promesa, moltes gràcies iaia. Saps què? Aquest matí la mare ha portat a Sire, al veterinari, i ja està millor del seu ull. Ai! M’agradaria tant que hagueres conegut a Sire és més bonica, sé que no t’agrada que puge als sofàs i més que s’haja apoderat de la teua butaca, però és un Dàlmata iaia què més vols. Miquel està com sempre, es creu el rei del comandament i ningú pot veure la televisió sense demanar-li permís, és més egoista. Tu sempre m’ajudaves a guanyar-li, però ara que ja no ets, tot és diferent i damunt la mare solament li fa cas a ell, quina ràbia. La mare diu que és xicotet i que li deixe fer el que ell vullga, però, jo insistix, no es pot educar així a un xiquet. Saps? Crec que la mare també et troba a faltar, tots els dissabtes se’n va al mercat a comprar-te flors per posar-les el diumenge al teu gerro, ella amb això viu i jo també iaia i jo també. Sempre pense que la vida seria més alegre amb tu al meu costat, recolzant-me en els moments roïns, es que és molt difícil els estudis sense tu, la persona que sempre m’ajudava a estudiar, a fer els deures sense saber res del temari, perquè com sempre deies mai vas tindre l’oportunitat d’estudiar, sols a l’escola, i no cregues que sabies poc eh? Per que sabies més que jo... A pesar de la teua absència he aprovat tot, i crec que tu has sigut la llum que m’ha il·luminat des del cel. Iaia note com si m’abraçares, com si em donares un bes, quin sentiment més bo, iaia no te’n vages tan prompte que hem de recuperar el temps perdut, per favor, no te’n vages tan prompte per favor, per favor... Recorda que sempre t’estimaré i que sempre seràs la iaia del meu cor, espere tornar a veure’t, si no vens espera’m allà on estès. T’estime, t’estime, t’estime recorda-ho sempre. Caram! Quin nus tinc a l’estomac, perquè s’haurà marxat? Espere que en torne perquè sinó em tornaré boja. Ara ja estic més tranquil·la, més animada. Tinc son, però abans d’anar al llit, agafaré el Hofmann amb les seues fotografies i tornaré a recordar tota la seua vida. Sols resten 37 dies per al seu aniversari, de segur que li agradarà el seu regal.
